Allibereu-me Senyor!

Aquesta setmana puc demanar de ser alliberat dels «falsos absoluts», de les «necessitats creades» per aspirar a una vida més pobra i senzilla.
                                                                      Espaisagrat. (Llibertat) http://www.espaisagrat.org

Avui mentres llegia la pregaria del día de sobte un esglai a sacsejat la meva anima adormida:
"aspirar a una vida mes pobre".
Aixo no entra en els plans de vida de quasi ningú, com es pot aspirar a una vida més pobre? Si de sempre ens han ensenyat i preparat precisament per tot lo contrari, per fugir de la pobresa, per assolir una vida millor -a saber que s'enten per una vida millor- pero sigui lo que sigui, el que esta clar es que tots els nostres sacrificis, treballs, esforços i la vida sencera están encaminats a deixar enrera la pobresa.
Sembla que esta be i que es una causa lloable volguer viure millor, potser que l'esglai vingues d'aqui, aspirar a una vida mes pobre no es una aspiracio -al menys per la major part de la gent- potser era quelcom mes profund, la contradiccio que suposa enfrentar les meves ideas pre-establertes amb les sempre noves que m'ofereix l'Evangel.li? Ja sabem que l'Evangel.li a vegades "descoloca".
Peró finalment crec que l'esglai que m'ha sacsejat prove del mal us que fem de la paraula pobresa. Encara que no ho volem reconeixer -entre d'altres coses perqué esta mal vist- tots som pobres, i no ho dic jo, l'organització Oxfam, precisen que, a Espanya, hi ha vint persones que tenen tants diners com la suma del 20% més pobre (9 milions d'habitans), que tenen dificultats per arribar a fi de mes i el banc mundial diu que l'1% de la població posseiex el 80% de la riquesa. No obstant aixo una part del mon ha superat la "pobresa absoluta" aquella que ni tant sols permet satisfer les necesitats basiques, nosaltres tot i ser pobres en termes relatius em superat el llindar de la precarietat mes absoluta i ens podem considerar afortunats de no formar part del "cuart mon". Potser aixo es lo que ens dona la sensacio de no ser pobres, nomes per aixo ja deuriem estar agraïts. Peró no, amb aixo no en tenim prou, perque en el imaginari col.lectiu lo contrari de pobresa es riquesa i aixo es lo que hem de cercar, no ni ha prou amb allunyar-se de la pobresa cal cercar la riquesa. -si no, no ets ningu-.
Amb tot aquest regitzell de ideas errades alimentades i esbraonades per una societat malaltissament consumista es molt dificil trobar el equilibri entre les nostres necesitats reals i l'esfors que cal fer per cubrirles. En aquest "primer mon" -com si n'hi hagües un altre- es necesari cercar la pobresa, o mes ben dit olvidarse de la riquesa cal allugerir la vida, retornar a la sensillesa de les coses autentiques les que no es compren amb diners, perque som pobres i ho seguirem sent. Els engranatges del consumisme es greixen amb la suor dels pobres, ningu vol que ho deixem de ser. Els rics no son rentables. Per aixo ens em d'armar de valor reconeixe la nostra pobresa aceptar que la societat ens vol aixi i viure en consequencia deixant de fer-li el joc al consumisme. Guanyarem en salut i benestar i amb una mica de constancia potser que asolim una societat mes solidaria i equitativa. Ben rumiat cal aspirar a una vida mes pobre i sencilla.