2.020 l'any de la COVID

Amb el temps per rumiar que donen les festes nadalenques, crec que és el moment de reflexionar sobre aquest 2.020 (any 0 de la COVID).

El patiment, el desconcert i la por durant aquest any s'han escampat arreu del món com taques d'oli. Com sempre, les angoixes humanes s'han repartit de forma desigual, i malauradament com sempre, els més febles són els que més han patit. Aquesta vegada sense sostre, avís, emigrants, i treballadors en precari, han carregat sobre les seves febles espatlles tot el pes del daltabaix que la COVID ens ha portat. També com sempre, la lluita per paliar tanta dissort ha estat mal repartida, sense cap dubte tot el col·lectiu sanitari s'ha emportat la pitjor part. I mentrestant el món continuava rutllant i això en dóna que pensar, lo primer que em ve al cap és que el "món" i juntament amb el "món" la vida continuarà rutllant amb nosaltres o sense i això -que no per obvi es ben entes- ens hauria de fer rumiar quin és el nostre paper en l'entramat de la vida. Amb el coneixement que avui tenim podem continuar creient-nos els "reis de la creació" el centré de l'univers ? No som més que un altre experiment dins de la inmensa "proveta" que es el cosmos, l'únic que ens diferencia de la resta de la creació és què som els únics què podem influir en l'evolució d'aquest experiment i una part important del èxit o del fracàs d'aquesta aventura, que és l'evolució de la nostra espècie, està en les nostres mans. Si ara mateix amb la meva limitada visió hagués de fer un pronòstic és evident que seria molt pessimista, mirant el meu voltant m'és molt difícil trobar espurnes d'esperança. Però per això Déu, la vida -anomeneu-la com vulgueu- ens ha donat un altre forma de copsar la realitat i si bé el meu raonament limitat en proporciona una limitada visió, el meu "ser" amb la seva saviesa sense límits a través del cor em dóna una visió més amplia.

Estem davant una crisis sanitària provocada per un virus, es què això és quelcom de nou? Tots els virus coneguts han provocat crisis sanitàries, la forma tradicional de superar aquestes crisis era disminuir la població fins que els índexs de transmissió eren tan baixos (per manca de portadors) que el virus desapareixia juntament amb la seva víctima i a pesar d'aquest dramàtic sistema de control, aquí estem! Això que per nosaltres era un drama pel medi ambient era una benedicció de fet aquest planeta encare ens pot sostenir perquè a lo llarg de tota la nostra història evolutiva virus, bacteris i altres patògens s'han encarregat de mantenir-nos a "ratlla".

Davant la incertessa ens fem moltes preguntes i casi be totes errades, com pot ser que ens passi això?, Que es lo que ha fallat?, etc.. Però ningú es demana com es posible que després de milers d'anys d'evolució encara no entenen què som un "tot" la nostra dependència del medi és total, l'únic lloc on podem viuré es dins d'aquesta bombolla què és el planeta terra, no hi ha res essencial per la nostra vida que ho puguem fabricar al marge d'aquest ecosistema que és el planeta, es qué podem fabricar oxigen? o aigua? ni tan sols escalfor, falsament podem pensar que amb l'aparell acondicionador d'aire ja passem, però ens em parat a pensar quina es la temperatura en l'espai exterior? -270°C dons si, potser que amb un aparell d'aire no en tinguem prou. Si tot això ja ho sabem perquè continuem vivint com si el planeta terra fos una parcel·la de lloguer de la qual podem marxar si no ens satisfà o si troben un altre de millor?

De millor és evident que no en trobarem cap més, i per lo què fa a la satisfacció, depèn. Depèn de que vulguem satisfer, per les necessitats vitals no cal patir les podem cubrir sobradament perquè em evolucionat en el mateix medi on ens desenvolupem, som una sola cosa, ara ve si lo que volem cubrir son les nostres angoixes, febleses i pors fruit de la nostra ignorancia, dons no, això no es sostenible, ni tan sols amb quatre planetes ho podríem sostenir. Quants congeladors cal omplir per fer desaparèixer l'angoixa de un futur incert? Quantes assegurances de decés cal pagar per apaivagar la por de un final cert? Quant s'ha d'estalviar per donar una "seguretat" al futur dels nostres fills? Fent-se aquestes preguntes es imposible viure i viure sosteniblement encara menys.

La tragèdia que ens ha portat aquest virus és gran, però la força vital que ens sosté encara ho és més de gran, cal deixar de fer-se preguntes que no tenen resposta i cercar la força de aquest alè vital. De les situacions crítiques es molt difícil sortir-ne ven parat, una complicada combinació de sort, intel.ligencia i coratge es l'únic camí, el problema és que es molt difícil que els tres s'apleguin. Però independentment de com sortim lo cert és que les situacions crítiques ens obliguen a canviar i potser és això lo que ens estan demanant.