La violència invisible

Cap col.lectiu humà que pretengui assolir un mínim de benestar, per tots els seus integrants, pot permetre's "filtrejar" amb la violència. Aquestes alçades semblà que això tots ho tindríem que tenir clar. Però en realitat no és així i massa sovint, som testimonis de com la violència és converteix en protagonista.

En el fons, no crec que ningú pensi que això és una forma legítima de manifestar-se, però tot i així en les nostres societats actuals, es molt fàcil recorre a la violència. Es recorre a la violència per reivindicar, per fer palès els desacords, per protestar, per donar sortida al malestar social, etc...

A nosaltres, exemplars ciutadans benestant, tot això ens provoca desconcert, angúnia i en última instància rebuig, possiblement perquè tenim molt clar allò que deia al començament, de que és inacceptable "filtrejar" amb la violència. Però tenim igual de clar que es violència? I aquesta pregunta que sembla "tonta" no ho és tant si ens parem una estona a rumiar, per començar la violència que perceben, no es la que vèiem, patim o vivim es la que els mitjans de comunicació ens fan arribar i els mitjans de comunicació és mobilitzen per una sèrie d'interessos, de vegades manifestos, de vegades subtils, de vegades directament retorçats, dels quals la majoria dels ciutadans som al marge. No hauriem d'oblidar que la informació és un "producte" i com a tal l'haurien de consumir, amb això vull dir que de la mateixa manera que ens mengem els cereals per esmorzar tot i que ja sabem que lo que posa a la caixa es mentida de la mateixa manera hauriem de llegir els diaris i veure els telenotícies. Ademes la violència només la perceben quand esclata, quand s'exerceix de abaix à dalt i quan atenta contra els béns e interessos col.lectius, resumint quan fa soroll. Però hi ha un altre violència que no fa soroll però és la que realment destrueix el teixit social i abocà a la violència "sorollosa".

Quan l'educació no forma part de les prioritats socials i polítiques, quan l'educació es posà al servei del adroctrinament i és més important ensenyar lo que s'ha de pensar en lloc d'ensenyar a pensar, quan els plans d'estudis es dissenyen amb data de caducitat perquè están elaborats per polítics corruptes que posen per devant els interessos particulars en lloc dels col.lectius, això és violència. Violència contra els infants i els joves, violència exercida contra els més febles i sensa cap possibilitat de defensar-se. Quand els teus diners van i vénen sensa cap mena de control i total desconeixement de per què serveixen, perquè a tú amb prou feines t'arriben per viure, i es impossible estar al corrent de pujades, interessos, comissións, "imprevistos" i un llarg etc.. de pessics que malmeten la teva nòmina, nòmina que de bon segur mai has pogut negociar, si més no en igualtat de condicions, això també és violència, violència contra els més desafavorits. Quan davant un taulell de l'administració pública tens la necessitat de que t'atenguin i escoltin i trobés un mur de menyspreu, arrogància, indiferència i vagancia, això és violència, violència contra la dignitat de les persones. Quan les injustícies no troben resposta, perquè els mateixos que elaboren lleis que perpetuen les desigualtats també maneguen els mecanismes necessaris perquè les injustícies no trobin resposta, això és violència.

I de tota aquesta violència ningú en parla, ben al contrari, quand es sobrepasen tots els límits i aquestes conductes es converteixen en escàndols i no quedà més remei que parlar-ne, es rebusca un llenguatge "políticament correcte"... i fins i tot es fan jocs de paraules que emmascaren la realitat i donen cobertura a tota aquesta misèria amagada sota la catifa, qué forma part de la nostra realitat i tenim tan interioritzada que ni tan sols la vèiem.